lunes, 16 de enero de 2012

David Mamet

Manifiesto


El trabajo del actor de principio a fin consiste en llevar la obra al público.


En teatro, el hábitat en que debe prosperar el artista es el público.


Y las obras tendrán éxito o fracasarán según su capacidad para atraer a la clase media. Cabría afirmar que los verdaderos árbitros eran los críticos, pero con ello lo único que conseguiríamos sería remitir que los críticos servían para adivinar los gustos de los anunciantes de los periódicos, es decir de los consumidores, lo que es decir del público.

Y una obra de tipo medio, para sobrevivir y poder recuperar la inversión, tiene prácticamente que llenar la sala durante quince semanas consecutivas. Lo que significa que ha de vender 1.200 butacas a un precio de 77 dólares cada una.


Y pues el teatro ha acabado para vender a turistas y ricos incultos, porque ningún londinense adulto iría a ver las Joyas de la Corona, como ningún neoyorquino adulto iría a ver Mamma Mia! Porque hacerlo sería incurrir en lo culturalmente repugnante y lo haría pasar por turista o paleto.


Las horas en el teatro vienen de las horas al rededor de una hoguera entre cazadores.... es como una cacería comunitaria en busca de soluciones. Como tales, las experiencias, son indelebles, porque no implican la conciencia, sino una parte del cerebro de otro orden y mas eficaz.


Como la persecución de una animal depredador.


Pero la pasividad durante la conferencia y antes las obras temáticas es la relación del animal de presa: sentarse y escuchar mientras se nos cuenta algo que ya sabemos y se nos cobra por ello. No temáis, porque nada os emocionará.


Pero utilizamos una parte diferente del cerebro para apreciar realmente el teatro. Las personas civilizadas la utilizamos poco y nos encanta ejercitarla. Acudid a un teatro y percibid el modo en que la obra cautiva al público. Se nota entre bastidores, e incluso con los ojos cerrados: está ocurriendo un cambio fisiológico por medio de la absorción comunitaria de la caza.


Es la excitación del instinto cazador lo que explica el placer especial que el teatro nos proporciona.


Supervivencia: es la historia de la caza, de la guerra, del fuego, una confesión de la impotencia del hombre ante las intenciones de la naturaleza.


El teatro no es un intento del autor por clarificar sino más bien de presentar, en su inquietante forma no filtrada, la caza del individuo ( el protagonista) de modo que, en su forma perfecta ( la tragedia) el final de la obra ponga de manifiesto la locura del héroe ( y, así, la del público) en lo que da por supuesto sobre el mundo y sobre sí mismo.


La luz no es mejor aquí. No hay luz, y el recorrido hacia el fondo del callejón puede resultar, tanto para el escritor como para el intérprete, perturbador, repugnante, espantoso, porque ahí es donde habita el monstruo de nuestro yo y donde encontramos no sólo la falsedad de nuestra personalidad construida, sino también la verdad de esas percepciones que febrilmente nos suprimimos.


El callejón esta oscuro porque hemos eliminado la luz


de que sirven los directores, los maestros, los intérpretes y los intelectuales que pretenden, mediante la manipulación de la propuesta en escena, de la iluminación o del texto, impartir “significado” a algo que, de creerlo a ellos, no lo tendría antes de ser sometido a sus prácticas chamánicas? De poco, por no decir nada. El avión volara solo.


El teatro existe para presentar un enfrentamiento entre el bien y el mal. En la comedia y en la tragedia, el bien se impone. En el drama hay empate.

La comedia y la tragedia tratan ambas del destino y el drama se interesa en el hombre dentro de la sociedad.


El público no pasara por nada que no pase el protagonista. Porque el viaje es el mismo, y quien forma parte del público comprenderán que ellos son el protagonista, como de hecho lo son, mientras durante la representación, porque el drama es un sueño, servido por su representación. Y sabemos que en el sueño todos los personajes simbolizan a quien sueña.

El protagonista, a fin de cuentas, no es sino su viaje, que no es sino un sueño, ordenado por el artista, que se ha rendido y que trabaja para comprender y clarificar la estructura del intercambio moral.


Los trabajadores teatrales son en esencia los descendentes de los sacerdotes y de los levitas del Templo antiguo, cuya misión, como la de sus antepasados, los narradores de historias en torno a la hoguera, consistía en plantear la pregunta: “ vamos a ver, ¿ qué es lo que está pasando aquí?


Veo que los esfuerzos de de comprensión ponen orden en lo que de otro modo sería caos, origen de un terror mío que, a falta de espanto reverencial y sumisión, sólo podría calmarse mediante la profesión de mi propia omnipotencia.


Acudimos al teatro para participar en una celebración de un misterio.


El mismo mecanismo opera en un entorno no terapéutico, sino recreativo, es decir, el teatro. Aquí se nos presenta un problema.- el dilema del protagonista- y nuestros esfuerzos por resolverlo pueden considerarse un simulacro del proceso terapéutico. El analizado llega a comprender que sus proyecciones ( sentimientos por el analista, o a él dirigidos) no las causa el analista, sino que son distorsiones habituales por su parte ( neurosis). Esta agnición, teóricamente, lo libera de su fe en el poder del analista. Y así, simultáneamente, del poder de su neurosis. El espectador de una obra, aún mejor, se libera como resultado del intercambio, porque está viendo una obra sobre otra persona.


Dado que el desafío no se le plantea en términos personales, queda en libertad para asistir a la interactuación y hacerse preguntas sobre las claras pero fanáticas interpretaciones que el protagonista inflige a su vida.


Suscitar este estado, presentar esta interactuación claramente a los integrantes del público, inducirlos a suspender la razón y contemplar el espectáculo, es difícil.


Quienes logran que le salga bien este truco son conocidos por el nombre de artistas; quienes no lo logran pueden atribuirse algún otro nombre, y de hecho eso es lo que hacen, prestándose como profesores y críticos e intelectuales.

Estas personas, que no son ni creadores ni público, se empeñan en volver a insertar en el intercambio teatral el propio mecanismo represivo en cuya eliminación consiste la tarea de la obra teatral.


El público una vez terminada la obra ha experimentado tanto sus puntos fuertes como sus puntos débiles, y ha visto como era derrotado. Así, aunque la obra no se ocupe de ese dilema en concreto, el espectador tocado por la representación sale de ella renovado, porque ha vivido por persona interpuesta una victoria sobre la modalidad de tormento que comparte con el héroe (conciencia).


Quienes carecen de talento pretenden restablecer el propio mecanismo represivo, desconstruyendo la obra para debilitarle el lenguaje.


Pero ni la gracia ni la revelación ni la paz pueden venir del ejercicio superior de la propia facultad de comprensión cuyo desafío constituye el objeto de la obra.


La falta de talento no es un crimen, pero tampoco debería ser una licencia.

Que quienes no comprenden, no aman o no tienen verdadero interés por el proceso teatral sean quienes prediquen o fustiguen puede aportarse como prueba de la fuerza del teatro.

Shakespeare escribió que todos somos “criaturas culpables asistiendo a una representación” durante la cual hay quienes asienten con la cabeza, reconociéndose, y quienes se levantan indignados de sus asientos, ofendidos y con ánimo de venganza.


Que un acto político pueda calificarse de correcto postula la existencia de una autoridad universal, incontrovertible, superdemocrática; es decir una dictadura.


La corrección política sólo puede existir dentro de la opresión totalitaria ( a quien sirve como herramienta) el verdadero significado del término es “ortodoxia ideológica”.


En el gran teatro tenemos que percibir que la libertad puede estar más allá y que se logra mediante el doloroso proceso de ir cuestionando lo que antes se consideraba incuestionable. En el gran teatro llevamos un principio supuestamente comprendido a su inesperada y sorprendente conclusión: nos gusta encontrarnos en condiciones de revisar lo que hemos comprendido.

Puede haber espectáculos políticamente correctos, pero no puede haber teatro políticamente correcto. El propio término provocaría el rechazo de cualquiera que valore la democracia y la más democrática de las artes, es decir, el teatro.


Muchos de quienes sueñan con una carrera artística, quizá casi todos, se retirarán no por los muy previsibles y muy encomiados inconvenientes – la crítica, la inseguridad en el empleo, los rigores del oficio, la volubilidad del público, la posible falta de talento-, sino porque no están capacitados para una vida de auto dirección. La pregunta terrorífica, por ellos, no es “¿cómo puedo servir a mi oficio?” si siquiera “¿cómo me voy a ganar la vida?” sino “¿qué se supone que voy a hacer hoy?”


el arte consiste con la conexión espontánea entre el artista y su propio inconsciente- en la percepción que va más allá del raciocinio-. Si la percepción fuera razonable, cualquiera podría tenerla, pero no todo el mundo puede. Sólo unos pocos pueden, y se les llama “artistas”.


El teatro es un misterio. Es una exploración del inconsciente ( abordada tanto por el artista como por el público). No hay en realidad, ningún trabajo ni “preparación” emocional que el actor pueda llevar a cabo y que sea mejor que su espontaneidad, como, de igual manera, un decorado tiene que ser muy bueno para ofrecer mejor plataforma de representación que un escenario vacío, y una dirección tiene que ser muy buena para mejorar el silencio.


En el teatro verdadero, si el público no acude se acabó la broma.


Éste es el dilema de la escuela de teatro. La música y la danza pueden existir con independencia del público, cuya reacción, aunque importante, no es esencial para la representación. Pero los actores, en escena, ante un público de pago, están todo el tiempo reajustando su posición y sus movimientos, reinventando su interpretación en respuesta a un organismo verdadero y vivo: el público que asiste a esa función en concreto.

El público, dentro del intercambio teatral actual, debe cumplir dos requisitos: 1) debe venir a que le proporcionen el máximo placer; 2) tiene que haber pagado su entrada.


Los integrantes del público que vienen en busca del máximo placer y pagan por el privilegio extraerán de la obra el placer a que tienen derecho. Si la obra no es placentera por sí misma, leerán el programa de mano, se dormirán o abandonarán la sala.


¿Que propósito tienen las reglas? Equilibrar la dificultad con la ambición, para hacer posible que funcione la pulsación teatral. El juego es el mismo que en el patio de recreo: en ambos casos, la regla es permitir el teatro, la representación.


La trama, de modo similar, es una breve explicación de las reglas del juego, tan compactas y completas que si les quitáramos un solo elemento el juego resultaría incomprensible.


El misterio del teatro es el tiempo: cómo utilizar el tiempo, cómo explotar la percepción humana del tiempo, ordenándolo en causa y efecto. El rechazo de esta carga intolerable, propia de la humanidad, constituye el objetivo del místico religioso, del yogui, del enamorado y del drogadicto: vivir en un mundo sin tiempo, alcanzar el no ser.

El examen de esta pulsación y su reconocimiento y la confesión de su trágica imposibilidad es el objeto del teatro entero.

miércoles, 11 de enero de 2012

"Estamos aprendiendo a creer que no necesitamos sabiduría, vida en común, provocación, sugestión, escarmiento ni ilustración; que sólo necesitamos información, así de sencillo..."

domingo, 27 de noviembre de 2011

La meva petita història

Hi havia una vegada una nena que tenia un pare músic, la mare era molt molt jove i es passava el dia treballant per portar el menjar a casa, cuidar els 4 fills i fer que el pare music estigués content, ( ella volia ser estimada), va donar molt i molt d'amor els seus fills, però succeïa alguna cosa... no teníen temps per abraçar-los, el pare músic marxava constantment i tots els fills es quedaven una mica tristos, la mare treballava i treballava i feia com si no passes res, per tal de que els fills no es posessin tristos, però no hi havia res a fer... el pare marxava i marxava i cada cop marxava més i més... els fills es van començar a sentir que ell no era prescindible i llavors van inventar una vida sense ell...

Però dintre de cada nen es construir una cuirassa... que protegia una ferida molt profunda... una ferida que just heretaven del seu pare... es veu que el pare havia tingut un pare marino... que marxava i marxava i sempre havia trobat a faltar...

Els seus fills apetirien del mateix i els seus nets i i els fills dels seus nets.


Tenien la sensació d'estimar algú que estava molt lluny, s'inventaven històries del que farien amb ell quan tornes... l'esperaven amb consciencia per poder jugar tot el dia amb el pare... els germans grans no hi van poder jugar mai, els mitjans una miqueta i la petita és la que més hi va jugar... de cop i volta era la més necessitada, tots es pensaven que no perquè era la que més havia disfrotat d'aquell amor de joventut però no! cada cop que marxava se li feia una buidor molt forta a dins...

Llavors la nena petita va començar a fer-se gran i començar a enamorar-se i a recordar sense entendre aquell dolor de quan havia estat infant.

Sempre s'enamorava de amors que eren lluny, quan eren aprop es cansava molt ràpid i començava a d'optar, però quan no els vella no s'abonada que estava repetint l'historia... l'historia de un amor abandonat.


Que fer-hi per solucionar-ho?

Acceptar que és la ferida i que hi han amors que te l'obren i et perforen per dins...

El pare sempre marxava, li feia dos petons i adéu.

Ara sóc jo aquella nena... somio sense parar amb un amor impossible que viu a Europa. no se qui és, no se com és però la seva falta em posa molt trista. M'ho passo bé amb ell igual que com el meu pare quan estava aquí i jugava amb mi sense parar i després marxa... i m'obra la ferida...

Jo quan va marxar li vaig dir que el trobaria a falta.. però ell no sap res de aquesta historia meva...

No li he explicat mai.

El meu pare quan jo era petita sempre jugava amb mi i després marxava i em quedava molt trista... la meva mare no volia ni parlar-ne perquè sempre havia fugit de la tristor a través de l'optimisme... ja se que no ets tu... ja se que no hi tens res a veure... ja se que sóc jo qui necessita solucionar aquest problema i ja ser que simplement la solució és enriuresen d'això...


Ja ho se però segueixo tenint molt de mal al pit.


Només volia explicar-te per si he sigut molesta a la teva vida...

Només volia sentir-me amb pau amb tu i que puguem ser amics... i que puguis venir de festa amb nosaltres sense posar-te trist i que puguis agafar-me el telefon sense pensar que seré una pesada.


Només la pau... només demano la pau... res més.


fem les paus?


( quina por fer veritat la simple veritat)


la veritat és el que el temps per molt que passi no pot fer falç el que un dia va ser veritat.

jueves, 29 de septiembre de 2011

reflexions per Palestina...

Estació de Batlhem me'n vull anar!!!
Mocadors tapant un secret sexual, titulant la fertilitat,
homes que es busquen la vida,
que mentenen 3 families!

Els militars jueus pressionen!
sondejen, apreten amb soperioritat.
I l'islam sap que ha quedat enrera.
la tecnologia punta que no ha permès que la llibertat dels homes y les dones millorin.
La diferència entre ells és abismal!
No es parlen, no es saluden...
La dona sempre mira a terra i l'home discuteix entre la seva birilitat del ser.

Casades tenen fills i els fills son el seu alliberament.
van en grups reduïts,
bosses a les mans,
es toquen però no gaire,
Es veu clarament que l'home domina!

La causa de Palestina no té res a veure amb la causa arab,
però si que les banderes musulmanes contradíuen a la jueva i Isrrael i Palestina són símbols religiosos molt més lluny de la economia d'un païs.
Quin sistema és el bo?
Quin és l'opressor?
Tots dos es defensen amb sibols extranys...
Adeu molt bones, gent de nessecitat existent.
col·lectius amb cultura pròpia, amb llengua pròpia...
si ha de portar conflicte!
Adeu siau!
A la merde el nacionalisme, les religions i els estancaments culturals!
A la merda la proivició de la llibertat de l'individu i l'obligació de formar part d'un col·lectiu!
Jo no vull ser més d'un lloc perquè no vull que em preguntin si sóc del Barça o del Madrid
i que si ells prefereixen el contrari deixin de parlar-me.
És una mania molt antiga que s'ha de oblidar!
El conflicte de Palestina és un conflicte d'una altre època! que deixin de dir que és per la religió...
que afirmin que és simple interès del marcat, que deixin de enganyar a la gent amb la arma massiva de la por!
ja em triat tots estar dins del capitalis-me...és cap on es dirigeix la massa social!
el lliure mercat...
l'infern és aquí en aquest conflicte! que banya a tot el món!
Jueus i Palestins, guerra nova, guerra eterna

"¿La verdadera història de jerusalem?"

Mercat assegurat, unió dels 3 continents, camp base dels guanyadors que es reparteixen el món... i escampan el seu capitalisme destructor,
la febre de l'or segueix menjan-se tot el que queda per deborar i els habitants del lloc, no troben sortida....

Que es digui la veritat!!!!
Prou mentides interessades!
que l'informació esta a l'abast de tothom!

Despollats tots, estariem més guapos!

Visca el món, visca el vi i visca la mare que ens va parir
però tanto que va de canto!

video

miércoles, 28 de septiembre de 2011

Equador després de Pontós

La resta del cervell exprimit per convencer al futur que la vida no deia mentides.

La sensació d'un amor impossible,
només accépta la impossibilitat del teu pròpi cos,
la bellesa inconcient del dia a dia

Acceptar la realitat pot ser un gran que.

deixar de buscar alicients que t'alimenten una ancietat inceciable.

Com podries anelar un present d'arbre constant i estable?
que deixa caure les flors, viu feliç i escolta la sabiesa de la pròpia existència...
viure... riure... creixer... deixant caure les fulles del cansament, reneixer
buscar la sort de la vivència amb els incondicionals
els que saben que algun dia podran deixar els amors en rera

L'amistat del poder creixer permenentment
Morir permenentment

Complir les exigències
Complir el no donar fruits en va.


Vols tenir fills?

Hauras de acceptar el que ningú exepte:
Que aquest món te sortida per tots els seus habitants!
si us plau deixem existir en una pau interior
que m'ajudi a la possibilitat de creixer al costat de les persones que em resten.
Les persones que em poden donar la buidor!

Aprent de la buidor i no deixis perdre cap relació la cual sents un plaer absolut quan hi ha un silènci i una calma alegre.
Pau
Amor
Llibertat
Això sento al teu canto.

martes, 26 de julio de 2011

carta a en Joan Busquets de regal al seu últim aniversari

Hola Joan


No se que tens però espero que et milloris molt i molt i molt. I molt més ràpid del que t'hagin dit, perquè la salut esta dins del temps de cada escu i el teu temps només és teu!!!


bé jo el que et volia dir des de fa molts dies, bé... messos... es sobre la combersa que vam començar al castell, i si sobre que volia fer, si de pallasso o de mare, o de actriu o de quina paraula esquella millor per descriure el que a mi m'agraderia ser de gran.

El que em passa que no em vull tencar amb banda, i sempre he tingut por a que les portes es tanquin per alguna desició erronia, si no que les deixo totes obertes i d'eixò que es tanquin soles aquelles que es van quedant enrrera o que simplement ben mirat no triaria...


així que molts cops, quan em sento orgollosa de ser pallassa, des del fons del meu cor, penso amb tu i tinc ganes de cridar-te des de l'altre banda del telefon!!!


JOAN, HO HE TROBAT, SOC PALLASSAAAAAAAAAA!!!!!!


però de cop m'agafa una por prufunda molt i molt gran! I em faig enrera, com si una fueza superior tingues un respecte tant gran a aquesta paraula inmensa,... vol dir....


.POETA... UNIVERS.... ESPIRAL....CERCLE.... HUMANITAT.....FANTASIA..... SOMNIS.... SALVATGE.....


I és el que de fet tu hi estas enamorat, i jo, i molts amics teus i meus, i dels quals no par-ho de sentir-mi més aprop d'una familia, que gent com tu, s'esforça dia a dia a donar-li nom i so i força.


I així quedo sense dir-te el que ja te dit...

segueixo sense atrevir-me a creure que jo sóc tot això i que espero algun dia ser-ho i trobar altres portes plenes de noms, atributs i sorpreses... però sobre tot vull dir-te que


MOLTISSIMES GRÀCIES!!!!


per totes les oportunitats que m'has donat, que em dones, per l'amor que rebo de tú des de l'hunivers més proper i sobre tot gràcies per fer-mi pensar, crec que es el regal més enorme sobre el pallasso que mai ningu mai m'ha fet. Una gran, profunda i llarga reflecció que encara li queda debat entre les meves mil personalitats.... i és genial!!


no descarto ni descartare mai trucar-te un dia i dir-to ben alt.


JOAN, SÓC PALLASSSSSSSSSSAAAAAA!!!!!!!!!!


però li donarem temps al temps que és el més precios per tirar endevant



T'ESTIMO PALLASSSSSOOOOOOOOO .



alba

SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA DE HENRY MüLLER


Res no podia entelar la brillantor de l'extraordinari somriure del rostre trist d’august.

A la pista aquell somriure adquiria una qualitat genuïna, es destacava, es magnificava, expressió de l'inefable.



Simulació d'èxtasi, el súmmum de la incongruència.

Cada nit se les arreglava per reproduir el drama de la iniciació i el martiri.




Sense cap desig de reprendre la vida de pallasso, erro per aquest món, esme perdut, d’un lloc a l’altre. Sóc com una deixalla, tronc naufragi que va per el mon desconegut, no reconegut, a la deriva entre la generació a la qual he ensenyat a riure.

En el meu cor no hi ha cap ressentiment, només una tristesa profunda, es una lluita constant per a contenir les llàgrimes.


Ajudaré a muntar el tendall, estendre les grans catifes, instal·lar els accessoris, donar de veure els cavalls, i lligar-los. Lliurar-me a les mil feines, que s’espera de mi.

Tot això és pur divertiment per mi. Això es pur divertiment i així m’oblido de mi i m'abandono a un seguit de humils i rudes tasques que m’omplen els dies.

Jo i els meus companys ens les arraclem cada nit per reproduir el drama de la iniciació i el martiri.


Havia de esdevenir alguna cosa més, es veia reforçat a assumir el poder d'un ésser especial, de geni molt singular.

Espiracions més elevades: desitjava oferir als espectadors el do d'una joia, d'una gràcia, per dir-ho així, immoridores. El èxtasi fingit.

La mímica del pallasso, sobretot, l'intrigava, era una farsa muda l'eloqüència de la qual adquiria ara, per ell, molta més força que quan la practicava per ofici.

Que bo que era haver-se desempallegat del seu paper.


De totes les cabrioles que oferia al públic cap havia estat premeditada. I encara menys assajada.

Havia somiat tantes vegades amb els números que feia. Amb els gags...

mentre continuava perfeccionant el numero, punt per punt, anotava els detalls de la memòria, exactament la manera de reproduir els efectes que ell perfeia, l'un darrere l'altre.

La vida es plena de petites trampes de les quals cal saber treure profit. Hem vist mai algú que triomfés tot sol?

Sense ajut de ningú, august sense ser Antoine tampoc podria haver triomfat. Necessitava l'error per reconduir i no anar al limit.


L'estimat pallasso, el seu privilegi especial era de fer reviure els errors , les follies, les estupideses, tot els malentesos que son la plaga de la raça humana.

Mai ningú es cansava d'aquestes absurditats, perquè fa mil·lennis que els humans s'erren de camí, perquè fa mil·lennis que totes les recerques i les interrogacions els menen al mateix cul de sac. El mestre dels ineptes té per matèria el temps sencer. No es rendeix sinó davant l'eternitat.


En el limit de l'angoixa i l'abatiment Auguts partí a l'aventura. O bé es veuria obligat de tornar a ser August o hauria de convertir-se en Antoine.


De manera que com aquell qui no fa res. Tornara a ser clown, encara no en tens prou? As liquidat a August has assassinat a Antoine. A qui toca ara.

El que el públic aplaudeix es talent. El geni, i això no ho sabia ni una ànima.

Perfecte, és per això que August estava tant impacient per reemplaçar Antoine, a August tant se li en donava que Antoine arribés a ser una gran figura, només li interessava estar segur que la reputació que acabava de crear li pertanyia, era ben seva.

Començaré des de abaix un altre cop. I es posar a meditar el el nom que adoptaria. RAM SES


Aquesta vegada vull ser feliç.

Perquè en general la felicitat per un clown consisteix en ser un altre. I jo no desitjo ser ningú més que jo mateix.

Deixeu barrinar els filòsofs.

No soc pas un albatros. Jo, aquest pensament li tornava sense parar.

El quit de la qüestió radicava en això. August estava bé tal com era, simplement sense empetitir-se ni agran-dir-se.

L'error comença quan volgué traspassar els seus límits. Lo de la joia, la joia no és una cosa seva. És una reacció d'una acció.

El veritable drama és que no podia assegurar la certesa d'un segon univers més enllà de la ignorància i de la fragilitat. Més enllà de la rialla i de les llàgrimes. I no hi havia ningú a qui pugues explicar el dilema.

I llavors li vingué la idea, que el fet de no ser ningú o de ser qualsevol, o tothom. No li impedia pas de ser ell mateix. I li entrar un èxtasi terrible.

I el món li aparegué despullat davant seu. Era el món que sempre havia existit en el fons del seu cor i va semblar que acollis l'univers en una sola i ampla abraçada.

Monti tentinejava d'èxtasis.

Monti havia matat a Antoine per dona lloc a August i va matar a August per ser ell mateix i de cop va ser tant Antoine, August com ell mateix, perquè era exactament això, tot això el que el definia, tan sols ho havia de entendre i esperar.

Per fi per fi per fiiiiiiiiiii...

Pallassos i àngels han estat fets per entendes divinament.



Dotat d'inesgotable reserves de bondat, sentia sempre l'avidesa de fer més que no li era exigit a “votre servis”.


és horrible, néixer i morir a l'hora penso amb tal rapidesa, que amb la efímera fracció de segon que em resta capàs de construir davant meu tota la desfilada de la meva vida, però els moments més importants de aquesta vida estan al entorn on s’aglutinen tots els esdeveniments significatius del passat. Es la llum, la revelació mateixa que es fon amb mi!!

Però ara ho se!! un determinant moment del temps i PAM. Tot s’ha m’ha aclarit.

L'empresa impossible, caçar al vol aquesta minimalisme fracció de segon que se m’ha concedit i reduir-la a fragments de dorada infinitesimals. A trossos tants infinitament petits que tot sembla una basta i finissima xarxa del temps desplegada al meu voltant.

He fet en mi el buit absolut.




El veritable August ningú no el coneixia, ni tan sols els seus amics, perquè la celebritat l'havia convertit en un solitari. August pogué comprendre a la fi que aquella vida a part,aquella vida gelosament guardada com la seva exclusiva propietat, aquella existència secreta que havia de preserva la seva identitat, no era en absolut una vida, sinó un zero, ni tan sols l'ombra d'una vida, de fet no havia començat ha viure encara. Fins que es posar a servir com el més humil dels humils. Havia de tornar a ser un home com tans d'altres. Tot acomplint les mateixes absurditats, les mateixes inutilitats, les mateixes necessitats que els altres .

Qui podien ser, sinó jo mateix aquelles dues animes afligides. Frustrades, desesperades?

El clown dotat per dues boques, una per l'alegria i l'altre per el dolor.

Poesia en acció

un es l'historia que interpreta. I es sempre la mateixa. Adoració, devoció i crucificació.

Hi ha una llum que mata. Que guia, que comença. Una mort per principi.

Una historia que s'escriu tal com es sent, sense premeditar, madurar ni pensar...

el surrealistes han trobat la veritable mètode de creació. L'objectiu simple de dirte la veritat. Remenant i descobrint, recreant... tot fou donat, nomes cal obrir els els ulls i el cor per fondre's amb allò que es.

Una rialla silenciosa. El pallasso ens ensenya a riure de nosaltres mateixos. I aquest riure es infestat de llàgrimes.

Com un riu, que res no detura el seu curs.

Dins el moviment de l'onada incessant. Sense atura-se a refleccionar, comparar, analitzar, posseir, sinó brollar sense treva i sense fi. Es el do de la renuncia. El pallasso es el simbol, a nosaltres ens toca fer-ne una realitat.

Viuen d'ins l'instant, plenament,

el circ es l'oblit. Per no pensar. Amb res ni amb nosaltres. Dissoldrens dins l'admiració.

Morim en les ànciesancies de reneixer, mai no em estat mai no som.o som. Estem separats, apartats fora de nosaltres mateixos.



carta d'amor al pallasso

Per què fer de pallasso?


Pallassa?



Androginisme?

Llibertat?

Canvi social?

Sensaciód'inadaptació?

Educació?

Criteri?

Per què?

No ho sé …

Em sento millor … més sincera . . . més jo

més forta …

... em sento

m'obligo a escoltar-me

m'obligo a desxifrar-me

a entendre


entendre-ho

tot

res

allò

això

capgirada


Fins arribar sempre al mateix punt .


De no decidir res !

Ha passat!

I ja està.

Per què?

Perquè deu ser el meu deure …

El meu intercanvi social

el meu pròpi desvetllament i regal pels demés.

M'agrada crear espais

poesies vives

Fer sentir la gent dins del quadre

no com observadors ,

si no com a dialogistes

que opinin

que se sentin útils mentre juguem a jugar


a alliberar-se a compartir …

Per què no per nens?

Jo tampoc ho he escollit!!


perquè em busco …

a mi...

la meva nena perduda


perquè encara no en tinc!!!

perquè no els entenc

ara...


perquè no m'interessa distreure'ls


perquè vull compartir

perquè no jutjo si és per nens o no!

No crec que el món sigui per a nens extra-protegits

no crec que se'ls hi pugui amagar res

no crec amb la seva innocència

crec amb la seva llibertat

amb les seves expressions

amb el seu poder


tan de bo siguéssim sempre esponges

on rebem les crítiques com a nens

indulgents però amb reflexió …

i aprendre més d'ells...

Això és simplement ser pallasso ? ? ?

Això és simplement viure d'un art ?

Qui aprèn de qui?



Mentre hi hagi moral

el bufó sempre podrà dubtar d'ella

Quan cadascú visqui d'un present canviant


mòbil

dubtós

fràgil

humà


llavors...


Potser el pallasso ja no farà falta!


I jo faig falta?


L'humà fa falta ! ! !


Siguem útils però no indispensables


la vida continua

i avui jo sóc això

pallassa?


Esta bé!

PAALLAAASSAAAA ! ! !


fa por dir-ho molt alt...


admiro massa els mestres per dir, que jo sóc un d'ells


admiro massa …


i no paro d'aprendre...


gràcies per fer-me partícip d'aquest projecte

gràcies per continuar amb una força innata que no sabem on ens porta

gràcies per fer-la real

gràcies per deixar-me seguir jugant


M'ENCANTAAAAAAAA